Kilian Jornet

Al Periódico del dissabte passat vaig trobar-hi una entrevista del nostre famós corredor de muntanya Kilian Jornet. Ell ens explica les seves principals vivències en aquest món en el que no tothom és apte. Corre 166km amb un desnivell de 9.000 en 21 hores i a més a més fer un rècord de temps i d’edat de la prova, molt normal no és…

ENTREVISTA PER EMILIO PÉREZ DE ROZAS

--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: "Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en l'intent. Perdre és morir, vèncer és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. ¿Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? ¿Quantes vegades has perdut la memòria, la parla i el seny d'esgotament?". Així comença el primer text de la seva web. Una mica fort tot, ¿no? Bastant apocalíptic.
--Bé, miri: a la muntanya un es troba molt sol i, sovint, t'agafa per donar voltes al cap i, de tant en tant, se t'acudeixen coses així. Però no s'hi ha de donar gaire importància. O, sí, s'hi ha de donar la importància que per aconseguir les teves metes has de ser capaç de renunciar a moltes coses. Per exemple, al dolor. O als dubtes. O a les ganes de parar i dir "ho deixo, abandono". I abandonar és la cosa més dura de la vida. Un no s'ha de rendir mai.
--Deixi'm que situï el lector, des d'avui, segur, el seu segur admirador. Vostè va néixer gairebé en un refugi, a Cap del Rec, a prop de Puigcerdà. Els seus pares, Eduard i Núria, li van ensenyar a córrer i a anar amb esquís abans que a caminar. No és estrany que vostè sigui, amb 21 anys, bicampió del món de carreres per muntanya i campió del món d'esquí de muntanya.
--Estimo la natura, l'adoro. No sóc com aquests moderns que ara han decidit deixar la ciutat i conèixer la muntanya, canviar d'hàbits. No, no: jo em vaig criar entre cérvols, isards, guineus, llebres i perdius. Jo sé què és ser un autèntic animal, perquè em passo hores i hores trobant-me amb ells mentre corro o m'entreno amb els esquís. Al cap i a la fi, som animals, i practicant les meves especialitats t'adones que no som ni més ni menys que ells.
--Em perdonarà, també el lector que l'admira, però el que vostè acaba de fer és una autèntica animalada. S'ha convertit en el corredor més jove de la història que ha guanyat l'Ultra Trail del Mont Blanc, una carrera de 166 quilòmetres (¡quatre maratons seguides!), amb 9.000 metres de desnivell, en el temps rècord de 21 hores. No dic res més: afegeixi-hi el que vulgui, vostè.
--Si neixes en un refugi, no tens res més a fer que córrer per la muntanya quan fa bon temps i esquiar quan neva. No hi ha cap altra diversió, ho sento. O no. Per a algú que mesura les carreres i entrenaments en hores, no en quilòmetres, aquesta prova era tot un repte. No em podia morir sense intentar guanyar-la. Pensi que vam sortir més de 2.500 corredors. Imagini's els que es van quedar pel camí, els que van haver de ser hospitalitzats o atesos en plena carrera. Jo vaig tenir moments de dubte, però vaig lluitar de valent per acabar, perquè m'havia proposat creuar la meta. ¡I vaja si la vaig creuar! ¡Fins i tot vaig guanyar!
--¿Quan va començar a dubtar que no acabaria una prova així?
--A partir de l'hora 14 de carrera...
--¿A partir de 14 hores? ¿Abans anava tan tranquil? No m'ho crec.
--Bé, sí, fins a aquell moment anava bé, sense problemes, sabent que patiria, però serè. Tingui en compte que no hi ha res més bonic en aquesta vida que buscar els teus límits. Jo disfruto intentant esbrinar fins on aguanto. Aguanto i aguanto fins que agafo una pájara. Li garanteixo que aquesta sensació també és bonica. Vas totalment mort, et vas superant a tu mateix, sents el final. Primer és la fatiga, després el dolor. Però pares, vomites, si cal, t'alimentes amb alguna cosa i continues.
--I, després de creuar la meta, ¿quina sensació va tenir, en què va pensar?
--No estava per a gaires reflexions. Em vaig sentir orgullós de mi mateix i de no haver-me rendit. Vaig tenir ganes de deixar-ho, és clar, però vaig anar a la prova perquè era un repte i em vaig mentalitzar que no havia d'abandonar. Vaig trigar tres setmanes a recuperar-me. Els primers dies, m'havien d'ajudar a dutxar-me, a seure a taula i ficar-me al cotxe, perquè era incapaç de moure'm sense ajuda. Era un armari.
--No m'estranya, la veritat.
--Pensi que vaig tenir moltíssima sort, perquè a altres corredors, després d'un esforç així, els cauen les ungles dels peus. Són tantes hores donant cops a terra, que aquests milions d'impactes acaben ennegrint les ungles i, al cap de tres dies, comencen a caure. Jo acostumo a tenir sort i no em passa. I tampoc he tingut cap amputació per les congelacions que patim a l'hivern quan fem esquí de muntanya i correm, també durant hores, a 20 graus sota zero, com ens va passar fa poques setmanes al Mezalama (Itàlia).
--Perdoni, però, ¿em pot explicar quina és la gràcia, el plaer, de practicar esports així?
--Miri, perquè es faci una idea d'on vinc, li diré que, de petit, amb 13 anys, vam anar a viure a Montellà, i hi havia dies que anava i tornava de l'escola corrent.
--¡Ves, això ho feia jo quasi cada dia perquè solia adormir-me sempre!
--Sí, sí, però el meu col.le estava a la Seu d'Urgell: 21 km d'anada i 21 de tornada. Una marató, vaja.